la Sempre nostra Lluna Plena.

Ilusión y sus andares.

2008-06-08T17:36:00.000-07:00

Se llamaba Ilusión. Era una pequeña niña que no comía, nunca tenía hambre. Aunque no comiese, ella seguía engordando.. De que engordaba? De sus suenyos y los de aquellos que le rodeaban, las promesas, los caminos y los consejos. Hasta las habladurías engullía. Nada de lo que tragaba era material, pero ella seguía y seguía hasta que se hinchaba. Le encantaban, en especial, las promesas, que parecían preciosas y que, de grandes y sabrosas, eran en un principio empachantes.. pero al final siempre se quedaban cortas y le dejaban con hambre. Tan grande se hizo, tanto se hinchó que, sin escuchar a su amigo, llamado Audaz, que no paraba de repetirle que no le sentaría bien tanta cantidad de humo y aire, un buen día explotó. Por desgracia, por allí pasaba un chico que se llamaba Sueño y se empapó de los deshechos de la pobre chica.. Intentó limpiarse pero empezó a beber y engullir del aire y del humo y de las promesas y de los sueños..

*

desig.

2008-05-22T15:42:00.000-07:00

Sola, damunt una roca, mirant el mar.
Fer-ho l'ajudava a reflexionar sobre tot el que entabanava els seus pensaments i sentiments, intentava posar-hi un xic d'ordre i feia que el cor bategués un xic més poc a poc.. Que, de tan en tan, no anava malament.
Però aquell dia tot era molt més confós. La guerra havia esclatat, no trobava forces per menguar res del que corria per dins les seves venes..

I què, quan topes amb un carreró sense sortida?
No és tan fàcil com trobar una espelma, trobar (algú)na cosa que t'il·lumini les nits més fosques, una manta que abraci tota fredor incandescent i la recicli fent-ne calor infinita..

No és tan fàcil.

*

Sospirs.

2008-05-22T15:34:00.000-07:00

Sí, sí.. No ho neguis.
L'aigua sempre t'havia d'arribar als genolls. Les ones sempre t'havien d'arrossegar fins al fons de l'obscur i desconegut oceà. La vida no volia acabar de deixar-te lliure, et tenia agafada amb els seus forts queixals pels turmells. Et feia veure grans il·lusions i oportunitats passar davant teu com pel·lícules de cinema antic però, a més a més, a càmera ràpida, sense poder atrapar ni un d'aquells instants. Com si només poguessis embrutar-te al fang. I revolcar-t'hi. I menjar-te'n bocins. I tot això fins a ofegar-t'hi.. Però saps, Maira? ara tot és diferent. La vida passa a poc a poc. I saps que aquí tens i tindras temps d'agafar un instant, olorar-lo, assaborir-lo i deixar-lo on era de nou, per deixar pas al següent.

I això no és un recomencem.
És un vivim, per fi.

"Ràbia" no té 5 lletres.

2008-05-22T15:25:00.000-07:00

Perdre la consciència sempre havia estat cosa d’artistes. Si pogués la tornaria a perdre, beuria, cridaria i cremaria tots aquells papers, com feia. Abans era l’única piròmana, però resulta que d’altres s’hi van apuntar i ara és moda. La moda mola, la mola moda...blablabla.. No ho facis, princesa.. No et creguis el centre de l’univers... Saps, miss Sunshine? Els artistes inventen una vida, intenten verure a través dels que miren i la identitat desconeguda es clavarà en mi, creixerà i explotarà. Ja res em portarà a tu, oh my darling. Ara escric tal i com parlo. Per mi escriure és vomitar, i ésque mai acabaré de vomitar tot el que sento. I vaig caure, i córrer ja mai més serà el mateix.. i ara t’entenc. Tota jo era un conte de fades, però ara odio en Walt Disney. Per mi podrien tirar-li un tir a en Bambi i la Sirenita es podria ofegar.. Trencaria tots els seus llapis de colors. Però no ho faré, perquè la petita Martina s’enfadaria amb mi. I jo me l’estimo molt. Molt i molt.

*

Frustración.

2008-05-21T18:04:00.000-07:00

Crees tenerlo todo en tus manos. Pero la suerte hoy, ni ayer, ni mañana se levanta con buen pié. Y te da la espalda y te hace la cruz a la vez. Y por si era poco, te miras al espejo y no puedes llegar a reconocerte, a describir tu joven pero ya envejecido cuerpo. Cuando las palabras, los sueños y la inspiración, únicas armas que te quedaban, se dejan llevar por el viento y escriben ya sus propias historias en el cielo...

Temps.

2008-05-13T11:21:00.000-07:00

Avui el dia no havia d'haver despertat.
L'excés de realitat s'està convertint en una cosa quotidiana.
Els som.nis cada dia són més sóta terra..

Si pogués demanar alguna cosa a algú,
de ben segur que seria temps..
Temps per estimar.
Temps per compartir.
Temps per deixar anar..
Temps per acabar tot allò qe no vaig ni començar..

Temps per dir i temps per fer.

*

*

Rayos.

2008-05-07T14:55:00.000-07:00

Le sorprendió el día con las legañas en los ojos cielo.
Se los lavó y escabullió el montón de pelo claro en una tiesa cola alta.
Nadie la escuchaba, según ella.
Pero lo cierto es que el sol pasaba horas y horas
intentando descifrar las palabras de esa chica de ojos caídos y tristeza inexplicable.

Gritó y gritó. Gritó más no poder.
El sol no se sabía a venir. ¿Le gritaba a él?
Vió la oportunidad y no se lo pensó dos veces..

Soltó un rayo.
Lo dejó caer lenta y cuidadosamente..
iluminando así, la clara cara de la joven.

primer i últim Adéu.

2008-04-27T12:01:00.000-07:00

és un adéu inexplicable.
un fins ara temptador.
un hola desconcertant.
un vespre d'hivern,
un rere l'altre i l'arribada de la primavera.
i amb ella, un matí de tardor,
un altre i fins a mil més inviables.
i quatre nits més que tornen a desconcertar.

i és, ara, un hola no evident,
un fins ara imperfecte
i un adéu..

Sí, princesa..
un adéu final.

Receptes d'estiu.

2008-04-26T09:44:00.000-07:00

- No em passa res perquè no sé explicar-te el que em passa,
vaig pensar, mentre sostenia la seva mirada i la veia som.riure.
I li tornava, sense cap mena de problema.

No em passa res perquè no sé com es diu,
de què es tracta,
si és de veritat o no ho és,
si entenc malament les coses
o són elles les que no es deixen entendre.

No estic bé,
però no sé per què estic malament,
ni tan sols sé si això és estar malament..
Potser en el fons és estar bé.

I bé, que em fa mal el cap quan hi penso,
i tot i això no puc deixar de donar voltes al que em passa..

*

Ales.

2008-04-26T09:04:00.000-07:00

Creia en les segones oportunitats, t'ho prometo..
Si tan sols m'haguessis deixat estimar-te..
Jo sé que massa sovint et feia perdre la paciència,
però també et prometia ser Silenci.

Jo no sóc el que tu busques.
No tinc els ulls del color que a tu t'agradaria.
No tinc el color del cabell com el Foc que la teva ànima vol despertar.
En el meu vocabulari no existeixen les paraules Mai i Sempre.
M'agrada caminar sóta la pluja i els gelats de vainilla a l'estiu.
Quan em desperto el primer que faig és obrir el porticó,
en canvi la porta és la teva escapatòria.
I trec una mà per veure si em trobo amb la teva.. però cada dia la retiro, exhausta.
Visc del canvi, de les improvitzacions, de les sorpreses i de Som.riures a cabassos.

Cada dia començo de zero ( Tu em vas ensenyar a fer-ho. )
I no. No tens ni la més mínima idea del que Et Penso.
Cada hora, cada abraçada, a cada pas i a cada racó.
Ets en totes i cada una de les pàgines dels meus llibres.
D'aquells que escric abans d'anar a dormir, embriagada del teu perfum.

Essent experta en Ales que s'Enl.airen et demano que no m'oblidis.
Creia en les segones oportunitats, t'ho prometo..

*

Abril.

2008-04-26T08:19:00.000-07:00

L'abril s'està congelant, no ho veus?
El cel està trist, tot i que hi brilli el sol i el blau..
Això és perquè no ets aquí.

"Abril, ruixats mil", ja ho diuen ja..
No vull que acabi, no em vull ofegar..

*